Txerrades

Txerra.info

2008-04-01T10:00:00.000+02:00

Quan vaig començar amb aquesta bitàcola vaig adquirir un compromís amb mi mateix, que no anava més enllà del plaer d'escriure.
I encara que seguir amb aquest diari suposa un esforç suplementari, perquè he de robar hores a l'oci i al somni, he volgut aprofundir en aquest camí.
Per això, el nou lloc que obro ara, Txerra.info, és la continuació lògica i necessària d'aquest Txerrades que aniré abandonant de mica en mica per bolcar en un únic espai els post en català, els post en castellà de Txerradas i les imatges del meu Fotodiari.

Muntanya de Llibres

2008-03-22T11:00:00.000+01:00

Llibreries de viatges i excursionisme n'hi ha moltes, sobretot en capitals com Barcelona, però no n'hi ha masses a les ciutats menys grans.
La muntanya de llibres del títol correspon a la llibreria homònima de Vic, Muntanya de Llibres
No només fan bé la seva feina i són amables i pacients amb el client inexpert, sinó que organitzen xerrades, taules rodones, presentacions i passis d'audiovisuals.
A final de mes, per exemple, Sandra Canudas parlarà del seu llibre Manual per a viatgeres. Més de 100 consells per recórrer el món amb èxit. Serà dissabte 29, a les 16.00 hores. Una bona forma de gaudir d'un cafè i una agradable tertúlia.

Google i les falles

2008-03-19T17:01:00.003+01:00

Sempre he admirat la genialitat i humor dels dibuixets que Google inclou sobre el seu propi logo per a celebrar o recordar una festa o una efemèride, des de que van començar a fer-ho, en 1999.
A l'inici els vaig arribar a col·leccionar, però vaig deixar de fer-ho quan Google va crear el seu propi espai web (veure aquest apartat i aquest altre) tant amb els seus logos oficials com amb els que han creat els seus molts fans.
Aquest any, sense anar més lluny, han homenatjat a Alexander Graham Bell (3 de març) i a Martin Luther King (el 21 de gener), i han celebrat els 50 anys de Lego, entre d'altres coses.
Avui, crec que per primera vegada, la divisió espanyola de l'empresa ha fet una versió pròpia, la que apareix al costat d'aquestes línies.
És el seu particular homenatge a les falles de València el dia de san José...
Ah... Felicitats a tots els José, Josep, Xosé i Joseba!

He vist coses...

2008-03-18T21:00:00.002+01:00

Aquests dies m'estic barallant amb una bona eina de publicació de bitàloles, el WordPress.
En realitat ho estic fent amb un plugin de multillenguatge anomenat Gengo, creat per Jamie Talbot, que permet amb una certa (teòrica) facilitat escriure i publicar aquestes entrades en un sol bloc (Txerra.info) i dos idiomes, en lloc d'utilitzar, com faig ara, dos blocs diferents (aquestes Txerrades, en català, i Txerradas, en castellà).
He demanat ajuda a alguns experts, com ara Juan Antonio Lebrijo (autor de blog.Lebrijo.com, un interessant bloc sobre tecnologies de la informació i comunicacions); companys de llistes de distribució, com el Benjamí Villoslada, autor del sempre excel·lent Bitassa a lloure, i companys de feina, com l'Àngel Parra, la meva primera influència quan vaig començar a jugar amb Linux i Ubuntu, i el Dani González, un tipus fantàstic.
I és en aquest moment, quan demanes ajuda i te l'ofereixen desinteressadament quan descobreixes que aquest company amb el qual parles de la feina, de la família o d'alguna frikada que us agrada a tots dos, doncs també escriu una bitàcola... I no d'ara, no, sinó des de fa més temps que tu.
Són coses que passen: un es creu el melic del món i no és res més que una puça a l'univers d'internet.
Però, a més a més, el d'en Dani no és un bloc qualsevol, no. Es tracta de No puedo creer, un diari on ell i un grup de col·laboradors signen "notícies, gadgets, invents i artefactes per a frikis i geeks", amb molts milers d'entrades diàries.
I encara n'hi ha més: aficionat al (bon) cinema de ciència-ficció, Dani signa els seus posts com Troy. Només li sobra la T per ser Roy (l'actor Rutger Hauer), el líder dels replicants de Blade Runner, la mítica pel·lícula de Ridley Scott. Per això no és estrany que el seu altre bloc de notes, un poc més personal, sigui He visto cosas.
El seu títol prové, naturalment, del monòleg que pronuncia Roy al film: "He vist coses que no creuríeu. Atacar naus cremant més enllà de Orión. He vist llamps C brillar en la foscor prop de la porta de Tanhäuser. Tots aquests moments es perdran en el temps com llàgrimes en la pluja. És hora de morir?"
La resposta, humorística, de l'autor del bloc a aquest dubte existencial és: ""¡No! És hora de publicar-los aquí o en No puedo creer.

Coses de la fotografia

2008-03-17T10:00:00.000+01:00

En els últims anys he tornat a apassionar-me per la fotografia.
Era una vella afició de jove que mai va arribar a professió per culpa meva, evidentment, i d’algun professional que em va treure la il·lusió en lloc de donar-me-la.
Bé, això ens passa cada dia, en moltes professions, i la meva no és l’única.
Amb la meva veterana Pentax ME, una rèflex analògica, vaig arribar fins el 2004.
Jo ja tenia una petita Olympus compacta per a viatgets, però per als grans viatges sempre havia utilitzat la rèflex.
I aquest any tocava Islàndia. Centenars de fotos més tard, el meu pressupost s’havia triplicat…
Va ser llavors quan vaig decidir comprar-me una petita càmera digital, una Exilim de Casio.

Polònia

2008-03-14T11:00:00.001+01:00

Els nois de Polònia van passar ahir a la nit del curt al llarg, dels gags gravats al directe.
Va ser un programa especial sobre les eleccions, irregular, amb alts i baixos i moments mancats de ritme, salvats per alguns números enllaunats.
Però, com sempre, en Toni Soler i el seu equip ens van delectar amb un parell de detalls sublims.
Un: la petició, amb samarreta i pàgina web inclosa (SaveAcebes.org) que Rajoy i el PP no defenestrin a Acebes, perquè el polític és petroli per als guionistes del programa i un dels personatges clau de l’actor Bruno Oro.
I dos: l’apoteòsic final, amb cançó i coreografia a l’estil dels Village People.
Són impagables.

Guionistes

2008-03-12T11:00:00.001+01:00

Sense uns bons guionistes no hi ha bones pel·lícules, ni sèries ni programes. Per exemple, la cerimònia dels Oscars d'aquest any, escrita a corre-cuita.
Per això, estic absolutament convençut que la qualitat i l'humor que destil·len Polònia --atenció a l'especial postelectoral de demà, dijous--, Buenafuente --ahir a la nit, de nou amb Jordi Évole, van muntar una telefonada a ZP, que va respondre molt bé a la trucada-- i Sé lo que hicisteis... no serien possibles sense ells.

Chikilicuatre

2008-03-10T23:27:00.001+01:00

He de confessar que he perdut una petita aposta amb un company de treball; una setmana de cafès, no s'espantin.
Va ser més llest que jo. Jo vaig apostar que TVE utilitzaria algun artifici per evitar que Rodolfo Chikilicuatre fos el representant espanyol a Eurovisió; i ell, que Baila el Chiki chiki seria la cançó guanyadora de dissabte a la nit. A la vista està la meva miopia sobre això.
I a més a més, TVE acabarà per fer bossa amb l'invent: està aconseguint una bona audiència i ha tornat, potser sense voler, a posar en boca de tots el nom d'un festival obsolet.

ZP

2008-03-09T23:41:00.001+01:00

ZP: 169. Rajoy: 153.
M'alegro que aquest país prefereixi el vermell al blau...
encara que sigui un roig una mica descolorit.

Contra bales, vots

2008-03-07T15:00:00.000+01:00

El dia de l'assassinat de Isaías Carrasco en Mondragón, a mans d'un pirat d'ETA, només se m'ocorre la frase del títol: contra bales, vots.

Vídeos educatius

2008-03-05T11:00:00.000+01:00

Una amiga m'ha descobert un curiós espai web, Vídeos Educativos.
Es presenten així: "Som un portal des del que es pot descarregar o visualitzar material educatiu de manera legal i gratuïta. Amb això es converteix en una plataforma de suport a la labor docent que realitzen cada dia mestres, professors, pares i tutors. A més, és un punt de trobada entre docents, en el que poder intercanviar experiències, i un lloc per donar a conèixer els treballs d'innovació en tècniques educatives que s'estiguin realitzant."
Un bon lloc perquè els pares s'inspirin a l'hora d'explicar als seus fills alguns temes espinosos, com per exemple el fet de fer l'amor.

Mala llet

2008-03-04T10:00:00.001+01:00

Tornem-hi amb el cara a cara, el segon debat electoral entre els líders del Partit Popular, Mariano Rajoy, i del Partit Socialista, José Luis Rodríguez Zapatero.
Com sempre, en el transcurs d'aquests quatre anys, mentides contra tarannà. Radicalisme conservador contra seny socialista. Tots dos van repetir els mateixos esquemes, arguments, paraules, desqualificacions...
Fins i tot van repetir el comiat: Rajoy, allò de la nena (què pesat!), i ZP, un (mig forçat) somriure final i això de "Buenas noches y buena suerte" que només entenen els entesos, els qui han vist la pel·lícula de George Clooney.
Vist des de fora, sense mirar el fons del que deien, Rajoy va tornar a ser més convincent en la forma i l'actitud que en ZP. A en Bambi li falta mala llet.

Jordi Évole

2008-03-03T11:00:00.003+01:00

Mira per on, arreglant alguns errors de l'anterior escrit, descobreixo el bloc del Jordi Évole.
El famós Follonero hi diu: "Jo no volia tenir un bloc. Però en Buenafuente ha insistit en que el faci. Diu que és important pel meu programa. Li he fet cas, perquè fins ara li he anat fent cas i no m'ha anat malament."
Benvingut sigui.
Esperem que ho mantingui, una vegada passada l'eufòria del Salvados por la campaña...

Notes de campanya

2008-03-02T23:00:00.004+01:00

Un parell de notes polítiques d'aquest diumenge, a només set dies de les eleccions.
Una. Jordi Évole, més conegut com el Follonero, ens ha alegrat la (gairebé sempre avorrida) campanya electoral amb el seu descarat i divertit programa de La Sexta.
Dos. A un espavilat del PP asturià se li ha ocorregut la brillant idea d'utilitzar una cançó de Manu Chao per llençar merda el PSOE d'aquesta regió.
Temps endarrere a un publicista se li va caure el pèl per usar sense permís l'"avui pot ser un gran dia" de Joan Manuel Serrat.
Com la cançó deia que "En la gran fira de la mentida, el teu ets el rei, el rei d'un dia. En la gran fira de la mentida, jo vaig ser el cec, el que no sabia...", amb això de voler ser tan moderns, potser algun pepero es va baixar la cançó en mp3 d'internet sense saber qui era aquest tal Chao.
Però ara, Manu, avisa a la seva web que "des d'aquí volem informar que La Radiolina i Manu Chao estan en contra que cap partit polític utilitzi la seva imatge/música/obra/treball per als fins que siguin..."
En tot cas, "i ja que estem, des d'aquestes línies faig una crida que anem tod@s a votar diumenge per qualsevol partit que no sigui el Partit Popular i evitar així el pitjor que ens pugui passar a tod@s aquests pròxims cinc anys".

Altres debats

2008-02-26T10:00:00.000+01:00

El tema del dia per a molts és el debat d'ahir a la nit entre Zapatero i Rajoy.
Jo també vaig veure l'encreuament de monòlegs. El mateix estira-i-arronsa de tota la legislatura, la insistència del president del PP d'enverinar l'opinió pública amb un seguit de mitges veritats i la resposta pacient, res crispada, del líder del PSOE. No sóc imparcial.
El problema és que hi ha qui pensa que una resposta tranquil·la és una mostra de debilitat. Prefereixen la batussa, el cos a cos.
Les enquestes parlen de lleugera victòria del candidat socialista, però els mitjans conservadors apunten, evidentment, cap al popular.
Els cara a cara són importants sempre que pensem que la democràcia no és el bipartidisme que ens imposen de manera insistent. Hi ha altres debats, altres opcions, altres alternatives.
I és gràcies a elles que podem influir en aquests dos grans partits, condemnats a ser Govern i oposició.

Bardem

2008-02-25T11:02:00.002+01:00

Un Oscar per a Javier Bardem, sí senyor! Felicitats!
Sense ser el seu millor paper, ha aconseguit una gran composició a No es país para viejos.
Per cert: chapeau pels nois (o noies) de la Wikipedia. Minuts després d'aconseguir l'Oscar, ja ho havien escrit a la página del actor.

La Acadèmia del Cinema Català

2008-02-22T13:40:00.003+01:00

Després d'una reunió, ahir a la tarda, 45 professionals de tots els sectors del cinema català van acordar fundar la Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques Catalanes.
L'acte va estar encapçalat per l'actor, director i guionista Joel Joan, actual president del Col·legi de Directors de Cinema de Catalunya, i va comptar amb la presència de pesos pesants de la indústria, com els productors Jaume Ferrús, Julio Fernández, Jaume Rouras i Marta Esteban, així com actors tan coneguts com a Sergi López, Abel Folk i Clara Segura.
Benvinguda sigui la iniciativa.
Esperem que serveixi per augmentar la quantitat i qualitat de la nostra cinematografia.

La història del rock

2008-02-21T10:00:00.000+01:00

En aquests temps d'excessos i ignoràncies musicals, el programa Sputnik de TV-3 ve avui a aclarir-nos una mica les idees sobre el rock, els seus orígens, història i evolució.
Ho fa en set capítols, mitjançant d'una producció de la BBC titulada Les set edats del rock, datades entre el 1963 i l'actualitat.
Així, el primer capítol parla Del blues al rock (1963-1970), i el de la setmana que ve, Del renaixement del rock a inicis dels anys 60, amb gent com ara els Beatles, els Kinks, els Rolling Stones i els Who.
Més endavant vindrà el rock de The Velvet Underground, David Bowie, Pink Floyd, Roxy Music... i així fins a Oasi, Blur, Suede i Franz Ferdinand. I tot això amanit d'entrevistes i material d'arxiu.

Ehlers-Danlos

2008-02-18T10:10:00.002+01:00

Ehlers-Danlos. Acabo de veure aquest estrany nom en una nota de TV-3 que fa referència al programa Entre línies d'aquesta nit (23.20 hores).
És un treball de l'Oriol Fernández i la Núria Peraire sobre malalties estranyes: n'hi ha milers, comptabilitzades per l'Organització Mundial de la Salut. A Espanya s'han reunit a la Feder.
Una de les afeccions que citen en el reportatge és la Síndrome de Ehlers-Danlos (SED), també anomenada hiperlaxitud, que compta amb una associació, la Asedh, integrada per malalts, familiars i amics.
Sense endinsar-me molt en el seu món, reprodueixo una frase de la seva web, inclosa en la definición de la malaltia: "El SED és la base de l'enorme mobilitat dels anomenats homes de goma i dels contorsionistes, i possiblement també de l'excepcional agilitat i virtuosisme del violinista Paganini."
Quina sorpresa! Sempre havia mirat aquests artistes amb curiositat. Ara la meva admiració cap a ells és encara més gran.

L'estranya migració de Ya.com

2008-02-15T00:50:00.002+01:00

Fa més d'un any que sóc client de l'empresa Ya.com, amb la qual utilitzo el servei d'ADSL. Fins ara, llevat de petites incidències, ha funcionat correctament, encara que la velocitat contractada mai ha estat la real.
Un bon dia vaig decidir aconsellar a un bon amic que s'ho instal·lés. Això va passar fa uns pocs, molt pocs mesos.
De sobte, el 13 de gener, el telèfon del meu amic va deixar de funcionar i, lògicament, l'ADSL, també.
Com semblava que l'incidència era de Telefónica, després de trucar al 1002, un parell de dies més tard, no sense abans tornar a insistir en l'existència de l'avaria, va quedar restablerta la connexió de veu, no així la d'internet, gestionada per Ya.com.
Amb diverses trucades diàries, fins que es va cansar, al servei d'atenció al client de Ya.com, aquest famós 902.902.902 que has de pagar a mitges, encara que la culpa sigui d'ells, el meu amic era informat, amb absoluta amabilitat i nul·la solució, que l'empresa estava realitzant una migració en les seves línies i que fins que no s'hagués realitzat tal operació, no podria connectar-se a internet.
D'això fa més d'un mes.
He cercat a la xarxa altres clients com el meu amic, i n'he trobat d'altres, tan indignats com ell.
Per exemple, en aquest fòrum n'hi ha persones com el Javier, absolutament cabrejades.
Aquest fet vergonyós no troba eco en cap costat.
Què succeeix? És que els milions d'euros que l'empresa està destinant a publicitat en tots els mitjans està tapant la boca als periodistes? Una col·lega em deia: "Però per quines us poseu en embolics. Passeu-vos a Telefónica". El seny del consell no ha d'evitar la recerca de la solució per als enganyats.
I l'Administració? ¿Qué mesures presa per protegir aquests clients? El que passa no deixa de ser una estafa. És cert que Ya.com promet tornar les quotes cobrades mentre hagi durat la incidència, però el fet cert és que per ara no ofereix el servei que sí estan pagant els seus clients, virtualment lligats i emmordassats.

Dos webs per a joves

2008-02-11T23:00:00.000+01:00

Pas pel passadís de la Secretària General de Joventut, al carrer de Calàbria, 147 (arriba fins a Rocafort, entre Aragó i Consell de Cent), a Barcelona.
En una taula, al costat de recepció, hi ha un pilot de fullets.
N'agafo un: ElPep.info i LaClara.info.
Entro dins del primer: "Els continguts d'aquest web estan pensats per a joves a partir dels 14 anys. Hi trobaràs informació i respostes sobre drogues i sexualitat. Cada fitxa conté informació, propostes per actuar i materials especialitzats en pdf. Les informacions i els suggeriments que fa són orientatius i generals, i no poden tenir en compte les particularitats de cadascú o cadascuna de nosaltres".
I miro també la portada del segon, que diu el mateix, però referit a joves a partir dels 16 anys.
Les dues iniciatives són realment interessants. Us animo a donar un cop d'ull... i com diuen els seus creadors, a copiar i difondre el que hi expliquen.

Josep Pernau

2008-02-07T23:00:00.000+01:00

Un grup d'alumnes de l'assignatura d'Història del Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) acaba de crear un espai web que recull, en un llistat, els articles publicats pel veterà periodista català Josep Pernau al llarg de mig segle.
Els estudiants han buscat i localitzat els articles que Pernau va publicar en cinc grans diaris (Diario de Barcelona, El Correo Catalán, Mundo Diario, Tele/eXprés i El Periódico) i una revista (Destino) i els han catalogat.
Un treball d'hemeroteca que mereix l'aplaudiment i que ve a sumar-se a una labor en la qual la UPF està realitzant una gran feina: el treball documental, que dins la parcel·la cinematogràfica ja està donant un fruit excel·lent. Ara, per exemple, dins l'àrea de Periodisme s'està treballant en l'estudi dels escrits de Josep Maria Huertas Clavería, recentment traspassat.
L'única pega que he trobat a aquesta web és l'absència de los textos de Pernau, penjats de forma íntegra, per a que tothom pugui gaudir-ne.

YoGa versus Goya

2008-02-02T01:53:00.000+01:00

En això del cinema n'hi ha moltes pàgines web de professionals i bitàcoles d'aficionats al cinema.
Una de les més veteranes és la del col·lectiu Catacric, de crítics catalans, que mantenen la flama de la ironia cinèfila des de fa 19 anys.
A punt que es coneguin els premis Goya, de l'Acadèmia del Cinema Espanyol, els Catacric acaben de fer públic els seus anti-premis YoGa.
La brújula dorada i Oviedo Express, en les categories de pitjor pel·lícula estrangera i espanyola, encapçalen una llista en la qual no falten dues actrius ben maques, Nicole Kidman i Aitana Sánchez Gijón, i dos actors ben lletjos, Nicolas Cage i Fernando Tejero.
La llista completa, en Catacric.org.

Catosfera

2008-01-26T10:00:00.000+01:00

Avui i demà se celebren a Granollers les jornades de la Catosfera, en les que es pretén reflexionar sobre l'univers dels blocs i els webs en català.
S'ha apuntat molta gent, les inscripcions s'han tancat amb gairebé 300 participants i altres tants s'han quedat fora per raons d'aforament, però alguns llocs permetran seguir les diferents ponències i taules rodones en diferit, com el de l'organitzador de l'esdeveniment, Marc Vidal.
Com és lògic, a les jornades hi faltaran molts blocaires que porten anys enredant --com jo mateix, que vaig ser un dels primers autors en fer un bloc en castellà i català alhora-- de mateixa forma que sempre hi ha absències a qualsevol llista que s'elabora sobre el tema. Només és qüestió de publicitar-se bé.
L'amic Benjamí Villoslada, que hi participa demà amb un col·loqui, ho expressava amb humor al seu bloc, a l'entrada "Mira mamà, surto a un altre rànquing!": "Si hi cregués, això seria l’hòstia!"

Jaume Sorribas

2008-01-24T10:00:00.000+01:00

La notícia, com tota necrològica que et toca de prop, m'ha deixat glaçat: "L'actor Jaume Sorribas, membre del grup fundador d'Els Joglars, va morir ahir a la nit a Barcelona a l'edat de 59 anys, segons ha informat avui l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya. Un dels seus papers més recordats és el de l'Encarregat del programa de televisió Filiprim, de TV-3".
Vaig conèixer en Jaume fa 20 anys, quan el vaig convèncer --a ell, a la Mercè Managuerra i a un grapat de joves actors, entre els quals hi havia els debutants Jordi Mollà i Àgata Roca, perquè participessin en la meva primera i única pel·lícula, el curtmetratge Potser no sigui massa tard, un títol premonitori per a molta gent per a la que no era massa tard embarcar-se en una aventura de la qual parlaré algun dia més extensament.
La imatge de dalt correspon al rodatge d'aquest curt. En ella hi veiem l'actor, la Mercè de perfil, la secretària de rodatge, Fina Sensada, i qui firma aquestes línies, en tasques de direcció.
Però avui és moment de retre homenatge a en Jaume, un home tot generositat envers nosaltres en un moment dolç per a ell: l'any que vam rodar junts, el 1988, ell obtindria el premi TP al personatge més popular de TV-3.
Per què va acceptar ser el protagonista del meu curt? Com molts altres actors que treballen amb principiants, Sorribas es va sentir valorat de nou com a actor de cinema, un terreny en el qual gairebé havia debutat en l'esplèndida Mater amatísima, de José Antonio Salgot, vuit anys abans, al costat d'una també principiant Victoria Abril.
En Jaume, irònic, explicava en una entrevista al diari Avui que "m'han escollit per fer aquesta pel·lícula perquè tinc una pinta normal, perquè no sóc un galant... jo, de guaperes no en tinc res". Una difícil normalitat que només alguns actors saben traslladar a la pantalla.
Descansi en pau.

Escriptors a la xarxa

2008-01-22T10:00:00.000+01:00

Óscar López és un periodista especialitzat en cultura que s'ha afegit a un reduït club format per Emili Manzano i Joan Barril, entre d'altres companys televisius, que intenta oferir un programa sobre llibres no avorrit des de l'espai Página 2, a La 2 de TVE.
Ja havia presentat la secció de llibres del A vivir que son dos días, de la Cadena Ser, i des de fa anys col·labora amb la revista Qué leer i amb el suplement de llibres d'El Periódico de Catalunya .
Precisament a l'últim suplement d'aquest diari, el periodista explica la creixent importància d'internet en la difusió de la literatura i de la feina dels escriptors, encara que --curiosament-- cita els noms, però no les direccions web que el lector podria consultar.
Afortunadament, el gran germà Google ens pot donar un cop de mà a l'hora de buscar-ne alguns, com ara Javier Sierra, Laura Guerrero, Carlos Ruiz Zafón, Matilde Asensi o Arturo Pérez-Reverte, sense oblidar la sempre interessant secció literària del Club Cultura de la Fnac.

Jugant amb la i

2008-01-19T18:42:00.000+01:00

La i utilitzada pels nois d'Apple en una pila de productes, com ara els iMac, iPod, iPhones, iTunes i algun aparell o programa més que segur que me n'oblido, dóna per molt i serveix d'inspiració a infinitat de dissenyadors.
El mallorquí Benjamí Villoslada acaba de penjar en el seu bloc, Bitassa a lloure, una divertida versió de la cançó Imagine de John Lennon, titulada iMagine, de la qual en reprodueixo un fragment.

Imagine there’s no Apple / No products that begin with “i,” / No monthly iPod models / No Apple stores to get you high / Imagine all the people / Finding other things to do! / Imagine there’s no bloggers… / It isn’t hard to do! / No viruses or spyware, / No weekly Windows patches, too / Imagine all the people / Learning to get a life…

(Nota: si algú no entén el text de la cançó en anglès, pot realitzar una traducció senzilla amb un copiar-i-enganxar al web de l'Institut Cervantes o en el traductor de Google).
En Benjamí explica que li ho envia la Joana, una amiga, i que, "cercant un poc veig que és cosa del David Pogue. En té la mà trencada per a posar banda sonora a les bogeries androminaires, ja ens ho va mostrar amb l’iPhone.".
L'article en qüestió es titula "Imagini un món sense Apple, Bloggers, Google o Dell", i ho publica Pogue al seu bloc sobre tecnologia del diari The New York Times.
Aquesta successió d'enllaços, més el del propi Villoslada, que jo reprodueixo, fan que una parida divertida com aquesta serveixi per mostrar, una vegada més, la màgia dels blocs, els wikis i tot això que conformen les xarxes socials a internet.
Una cosa que semblava improbable fa 10 anys i que ens resulta gairebé imprescindible ara.

Manuel Pizarro

2008-01-17T10:00:00.000+01:00

Estic encantat amb el fitxatge del senyor Manuel Pizarro pel PP de Mariano Rajoy.
Menys dissimuls, senyors! Com més clares estiguin les coses, millor per a tots.
Així titulen les seves declaracions en una entrevista en Libertad digital: "Les accions d'Espanya han de pujar en benefici de tots els accionistes, que són tots els espanyols".
Capitalisme pur i dur.

Internet lliure i oberta

2008-01-16T10:00:00.000+01:00

Es deia avui a la llista de l'Internauta: els usuaris de Guifi.net, una xarxa ciutadana, lliure i oberta d'accés a internet, té ja 3.800 nodes operatius i arriba des de Berga fins a Barcelona.
Nascuda a Osona, ara arriba a la capital catalana de la mà dels integrants de Badalona Wireless. En una nota de finals de desembre explicaven el següent: "Aquests dies s'han muntat dos supernodos, que uniran a la malla la zona de Sant Antoni a Barcelona amb l'actual xarxa lliure de Badalona. El primer aquesta situat a la ronda de Sant Pau, a escassos metres del Mercat de Sant Antoni, que s'utilitzarà per enllaçar la malla Xarxa@ntoni i els nodes situats en aquella part de Barcelona. El segon ha estat muntat a Sant Martí, en un edifici de 15 plantes".
Benvinguts siguin. Unir-se a la iniciativa és senzill. Aviat es podrà navegar per internet sense haver de ser esclaus de les companyies telefòniques.

Precampanya, una altra vegada... uf!

2008-01-14T10:23:00.000+01:00

M'aixeco aquest matí, encenc la ràdio i m'ataca Rajoy... Poso la tele i m'assalta Zapatero i el seu balanç de quatre anys de Govern...
Una altra vegada, no, si us plau! Comença la pre-precampanya electoral!
Alguna cosa està passant, perquè fins i tot a aquells que, com jo mateix, ens apassiona de cosa pública, estiguem farts de la política... d'aquests polítics.

Juan Carlos Ortega

2008-01-13T11:00:00.000+01:00

Per aquelles coses del destí, l'altre dia em vaig trobar amb Juan Carlos Ortega davant casa meva.
Bé, en realitat, estava saludant a una veïna al carrer, quan aquesta em va deixar gairebé amb la paraula a la boca, es va dirigir cap a un cotxe que, just en aquell moment, va aparcar al costat, i va començar a repartir petons a uns nens que van baixar del vehicle, i als ocupants adults.
Un d'ells, un noi prop dels 40 amb aspecte de no haver dormit massa, era l'humorista.
No entenc molt de l'humor d'Ortega. Però això és normal: hi ha gent a la que no li agrada gens i una altra, en canvi, a la qual apassiona.
Aparenta una serietat que la seva ironia desmenteix. I explica historietes que, al meu entendre, són com el desenvolupament d'un acudit d'en Forges.
Ell afirmava, respecte al seu programa La noche americana, a la cadena Cuatro: "La filosofia de l'espai és molt difícil de definir". El propi Ortega confessa: "No faré humor surrealista, ni humor transgressor, ni moltíssim menys humor intel·ligent".
Un exemple del seu estil, agafat del diari El País, l'agost passat. Era sobre Germán, un home molt enamorat de la seva dona, que portava més de 30 anys casat amb Encarna, a la qual cada matí li escrivia un poema. A ella, malgrat la repetició, li emocionava molt trobar-los i així es mantenia enamorada. A Germán li semblava fantàstic, però se sentia molt culpable, perquè... els poemes no eren seus, sinó copiats.
Ortega finalitzava el relat així: "Un dia Germán no va poder més. Va decidir que anava a dir-li la veritat a la seva estimada Encarna perquè, en realitat, la seva dona no podia estar enamorada d'ell, sinó dels poetes que ell havia plagiat els últims anys. Així que l'endemà, Germán es va aixecar mitja hora abans que la seva dona. La va esperar a la cuina, fumant nerviós, i quan ella va entrar per preparar-se un cafè, ell la va mirar avergonyit i li va dir: Encarna de la meva vida, he de confessar-te alguna cosa. Amb la cara encara inflada pel somni, ella va voler saber què passava. I en Germán li va dir: Jo no sé escriure. Sóc un frau, una estafa. Perdona'm. L'Encarna va estar en silenci 30 segons, va respirar profundament, va mirar al seu marit i li va dir una cosa que cap dels dos oblidarà mai: Germán de la meva vida, també he de confessar-te una cosa. Jo no sé llegir.

Menys bosses

2008-01-12T22:50:00.000+01:00

Aquest matí, he anat a comprar llegums a una botiga de Vic, de la qual sóc client habitual des de fa anys... els caps de setmana.
L'any passat, com obsequi de Nadal, ens van regalar una bossa de tela per transportar els seus productes.
Aquest any han estat dos recipients de plàstic per a llegums, on hi caben des de mig a un quilo i mig de cigrons, llenties o mongetes.
Ara, porto els seus recipients a la bossa de tela i així faig servir menys bosses de plàstic.
Com diu un mallorquí anomenat Manel en el seu bloc: "És millor, sempre que sigui possible, triar productes frescos i al detall (granel) evitant els embalatges excessius. No milloren la qualitat del producte i, en canvi, són residus innecessaris. Eviteu el consum de productes envasats amb porexpan (poliestiré expandit). L'embalatge no millora el producte i les boles de porexpan tarden mig milió d'anys en degradar-se totalment."
Són iniciatives que s'han de tenir en compte.

La 'reserva' de César López

2008-01-10T23:23:00.000+01:00

Són les 11 i escaig de la nit i sento a les ones, gairebé per casualitat, la veu d'un bon amic: César López, un periodista madrileny que s'aboca cada dijous a la seva Reserva natural, un espai de Ràdio Nacional d'Espanya, que després de molts anys en la tarda dels dissabtes, "des de setembre de 2007, ha passat a emetre's a través de la sintonia de Ràdio 5, els dijous de 23.05 a 0.00 hores, perquè puguis dormir-te... després d'escoltar-nos", segons diu.
Li escolto i sento a un gran conversador, capaç de parlar d'ecologia i d'aus sense avorrir-nos o de descobrir-nos, com fons musical, una lletra de les Hurdes, cantada a capella per Jovita Alejandrino Azábal en un disc, desconegut per a mi: Las Hurdes, cantares y decires (sèrie Voces del pueblo, Cáceres, 1986).
I parlar d'una editorial d'Almeria que es diu Darwin, i alegrar-se --com ho faig jo mateix-- que amb l'any nou hagi nascut, i no mort, com és habitual, un nou segell editor.
A l'entusiasme de César se suma el d'un veterà grup de col·laboradors: Josefina Maestre, José Antonio Corraliza, Emilio Blanco, Luciano Labajos i el conegut ornitòleg Joaquín Araujo.
Llàstima, com està passant amb molts altres companys a causa de l'Expedient de Regulació d'Ocupació de RTVE, que professionals de la seva categoria estiguin abocats a una jubilació anticipada en una edat en la qual encara poden enriquir la oïda d'aquest país.

Dimarts

2008-01-08T23:23:00.000+01:00

Mai abans, com ara, m'havien emprenyat tant els dimarts... i això que vaig néixer un dimarts.
Des de fa unes quantes setmanes m'encàrrec d'un suplement periodístic que es tanca en aquest dia de la setmana.
La jornada comença aviat i, quan arriba la nit, desenes de pàgines han passat per les meves mans, per davant de les meves ulleres. Devant meu ballen milers de caràcters negres sobre fons blanc i sempre apareix el temor a possibles errates que burlin el cansament dels meus ulls.
I de tornada a casa m'assalta una altra vegada el dubte: m'hauré equivocat?

Ferran Monegal

2008-01-06T12:00:00.000+01:00

Des de fa 15 anys, Ferran Monegal exerceix de crític de televisió en el diari El Periódico de Catalunya.
A més, des de setembre del 2003, porta a terme alguna cosa que semblava improbable: fer crítica de televisió des d'una televisió, Barcelona TV.
Deixant de costat el seu indubtable qualitat en aquest terreny, el que és admirable en Monegal és el seu defensa dels més febles. L'exemple que ve a conte procedeix de la seva crítica de divendres passat, dia 4. Era sobre el nou concurs Fama, ¡a bailar!, de la cadena Cuatro, en la seva fase de proves d 'accés.

"Es va presentar una deliciosa ballarina de ballet clàssic, Eva, 20 anyets, professora de dansa fins i tot sent tan tendre jonc, i li van dir: "¿Tu amb qui has vingut?" "He vingut amb els meus pares", va respondre. "¿I amb qui més ", li van apremiar. "Bé... També ha vingut el meu gosset". I llavors van tronar els directius: "Doncs que entre de seguida i ... a ballar amb el gos!" (...) Ah! L'estampa podia haver resultat tan cruel com ridícula. No obstant això, Eva va interpretar un passatge, crec que del Trencanous, amb una dignitat sublim. Va abraçar al can com si fos una flor, un motiu coreogràfic, un delicat bibelot que entre les seves mans es fonia. I ens va donar un recital de com sortir d'un tràngol tan pervers amb una elegància absoluta. Els jutges del càsting van rematar la seva feina comunicant-li al final de la seva interpretació: "Moltes gràcies, però no entres a l'Acadèmia". I ella, el seu pare, la seva mama, i el can caniche se'n van anar per on havien vingut. Des d'aquí li mano a Eva la meva més rendida admiració, i la meva devoció més absoluta. Als directius del concurs els desig que durant tot el 2008 es vegin envaïts i atacats per una legió de puces".

Admirable.

El Rei

2008-01-05T10:00:00.000+01:00

El rei Joan Carles compleix avui 70 anys.
Em va agradar, en l'edició d'ahir, dia 4, un reportatge del diari gratuït 20 minutos, titolat El septuagenario medio frente al rey.
Resumeixo quatre idees bàsiques del text:

Un jubilat rebrà una pensió mitjana de 8.469 euros a l'any, en el 2008. La Casa Real obtindrà aquest any dels Pressupostos de l'Estat una partida de 8,66 milions d'euros. Es desconeix com es reparteixen aquests diners. El Rei gaudeix d'un patrimoni d'uns 1.800 milions d'euros.
Un ciutadà de 70 anys acostuma a realitzar 1,85 viatges de mitjana a l'any, segons dades de l'Imserso. El Rei va realitzar 17 visites oficials a l'estranger el 2007, passa els seus estius al Palau de Marivent, a Mallorca, i el Nadal, a Vaquèira.
El 89,7% de la gent gran de més de 65 anys té un habitatge en propietat, que han pagat ells mateixos. El monarca viu al palau de la Zarzuela, que és patrimoni nacional.
Un jubilat espanyol dedica unes tres hores diàries a veure la televisió. El Rei és un "assidu practicant de diversos esports, sobre tot l'esquí i la vela", segons la pàgina web de la Casa Real.

Per tot això, jo li diria un "felicitats" de cortesia, com a qualsevol altre ciutadà.
Però, pesi a reconèixer la seva importància en la vida política d'aquest país, no cauré en la trampa d'una felicitació impossible cap a una persona que no conec i que deu el seu estatus tan sols al seu naixement.

Fer de Reis

2008-01-03T11:23:00.000+01:00

S'acosta el 6 de gener, el dia que els Reis d'Orient arriben a les nostres cases carregats de joguines...
La vigília, a la tarda i nit del dia 5, passegen per les nostres ciutats en desfilades o cavalcades, omplint d'il·lusió i esperança els ulls infantils.
Per això, també és moment de pensar que hi ha noiets que els necessiten més que altres.
Entitats com l'Unicef, Intermón o Afanoc, per posar algun exemple, poden rebre la nostra ajuda.

Poetes

2008-01-02T10:00:00.000+01:00

Entre les parades d'artesans de la Gran Via de Barcelona, aquests dies, hi ha una parada on una jove ven curiosos instruments musicals d'origen oriental.
Entre ells havia un disc: La manera més salvatge, del poeta Enric Casasses i el músic Pascal Comelade.
Com la curiositat em pot, li vaig preguntar per tal curiosa raresa. La noia era amiga de l'escriptor i, al seu torn, també poeta, o poeta, si es vol.
I, com no, li vaig preguntar per la seva bitàcola. És un bloc comunitari, titulat amb el peculiar nom de Poética Crapulística, i la jove, Blanca Vidal.
Val la pena seguir el seu entusiasme.

Itinerarium

2008-01-01T10:00:00.000+01:00

Un bon amic, en Narcís Vives, acaba de crear l'empresa Itinerarium.
Juga amb aquest nom llatí, el significat del qual és "camí", així com "el trajecte, recorregut, camí a seguir per arribar a un lloc" i el "pla d'un viatge o una excursió, amb l'indicació del camí o les parades a fer".
I és que en Narcís ha iniciat un nou viatge, "orientat a identificar i a implementar les aplicacions derivades de les possibilitats de les tecnologies de localització, el Geoweb i les xarxes socials" en diferents sectors, com ara l'educació, la cultura, l'oci, el turisme, la formació i els mitjans de comunicació.
Des que va començar, fa més de 20 anys, en això de la internet catalana, on ha estat i segueix sent, un dels seus pioners, ha deixat endarrere altres etapes del camí.
Carmen Jané ho explicava així en un reportatge, aparegut fa uns dies al diari El Periódico: "Va fundar IEARN, una xarxa que va arribar a agrupar on line 4.000 escoles de 90 països, i va estar molts anys darrere d'Espais Telemàtics, d'on ha sortit, per exemple, el material multimèdia de Les tres bessones. I també va ser seva la coordinació de l'Atlas de la diversidad cultural, un projecte amb finançament de la Unió Europea (UE) en què van participar professors i alumnes procedents de més de 20 països d'Europa i Amèrica Llatina. Sempre en la internet d'aplicació més educativa".
(si no us funciona l'enllaç del diari, també podeu llegir el text del reportatge dins de l'apartat En profunditat)

Comunicadors

2007-12-27T10:07:00.000+01:00

Resulta estrany en aquestes dates, quan engegues la ràdio o la televisió, no sentir o veure als grans comunicadors d'aquest país en els seus respectius programes!
Fan vacances com els escolars... però les notícies segueixen.

Sant Egidi

2007-12-25T21:30:00.000+01:00

Avui és un dia en que (gairebé) tots mengem, bevem, fem regals i en rebem.
Per això, també és un dia per pensar en els que no tenen res i en aquells que els ajuden.
Un exemple: la Comunitat de Sant Egidi.

Chaplin

2007-12-24T10:00:00.000+01:00

Ahir, diumenge, vaig anar a veure l'exposició sobre Chaplin al Caixaforum.
Si els hi agrada el cinema i si volen somriure una estona, és una visita gairebé obligada. Val la pena.

Refranys sobre el temps

2007-12-19T10:30:00.000+01:00

Des de fa molt temps m'ha agradat la meteorologia. Professionalment, he estat en contacte amb aquest tema diversos anys i tinc bons amics dins de la professió i entre els meteoròlegs que la practiquen en els mitjans de comunicació.
Un d'ells és l'Alfred Rodríguez Picó, les informacions del qual a Barcelona TV i en els seus articles en el diari El Periódico sempre resulten didàctics i entretinguts.
Una altra és Mònica López, la dona del temps a TV-3 i, sobretot, en Els matins, el magazín de Josep Cuní.
Ara acaba de publicar el seu primer llibre, ple dels esmentats sobre el temps, que ella ha anat explicant a la televisió catalana, i també en el diari El Periódico.
El seu títol és rotund, com un refrany de poble: Si no plou, plourà.

Garabit, la joia oculta d'Eiffel

2007-12-17T10:00:00.000+01:00

Fa un parell de mesos, en una setmana de vacances, vaig estar recorrent una zona del massís central de França, tan poc coneguda com maca, que els experts en turisme francès denominen, amb gran encert, "el cor verd".
És una regió poc habitada, nevada sovint a l'hivern, però perfecta per als passejos a l'aire lliure en la primavera i l'estiu.
Allà, en plena Auvernia, el departament del Cantal alberga una de les meravelles construïdes perGustave Eiffel, de qui dissabte, dia 15, es van complir 175 anys del seu naixement.
Es tracta del semiocult viaducte de Garabit, un pont de ferro que segueix causant admiració.
A pocs quilòmetres de la ciutat medieval de Saint-Flour, a uns 500 kilómetres de Barcelona, es troben les gorges del riu Truyère, un afluent del riu Lot.
Si retrocedim a finals del segle XIX, aquest accident geogràfic era un obstacle gairebé insuperable per unir comercialment el sud i el centre de França. Un jove i malaguanyat enginyer de la regió, Léon Boyer (1851-1886) va tenir la idea original d'unir les dues planures a gran altura, sense descendir fins a la riba, que era una solució molt més cara.
Però Boyer s'havia inspirat, també, en el viaducte de Maria Pia (1877) sobre el riu Duero, a Porto (Portugal). Era un pont construït també per la casa Eiffel, concebut per un soci d'aquest, Théophile Seyrig. Amb una longitud de 563 metres, un arc de 160 metres i una altura sobre l'aigua de 61,20 metres. El de Garabit li superaria i durant anys va ser el més gran del món: 564,69 metres de llarg, un arc de 165 metres i una altura sobre l'aigua de 122 metres.
Molt prop, el viaducte de Millau, obra de Norman Foster, es considerat ara el més alt del món, té 270 metres d'altura i 2.460 metres de longitud. Per ell passen milers de vehicles cada dia. Per Garabit ja només passa un tren, i molt a poc a poc, a causa de les vibracions.
Era una altra època...

Una gorra solidària

2007-12-15T22:20:00.000+01:00

Durant els últims anys, l'Associació de Nens amb Càncer (Afanoc) celebra la seva festa anual Posa't la gorra! com forma de donar a conèixer i sensibilitzar la població el càncer infantil d'una forma lúdica.
Aquest matí, l'interior de les instal·lacions del Parc Zoològic de Barcelona s'ha omplert d'atraccions i tallers, organitzats i portats a terme per voluntaris amb la gorra, que aquest any era blava.
I centenars de famílies s'han afegit a la festa, animada per altres voluntaris de luxe: actors del programa Polònia, el Màgic Andreu, grups musicals infantils, pallassos, malabaristes...
Des de lluny es veia un mar de caps blaus...
Una marea de solidaritat blava.

Montilla i Montilla

2007-12-11T11:26:00.000+01:00

Vaig veure per la tele el lliurament dels premis Ondas i em vaig alegrar pels nois de Polònia. S'han guanyat a pols el seu èxit d'audiència a la televisió catalana.
Un detall que no se'ns va escapar a molts va ser veure com José Montilla mirava amb bon humor al seu alter ego, el Montilla interpretat per Sergi Mas, que posava de manifest la parquedat de gestos i paraules del verdader president de la Generalitat.
Manuel Campo Vidal ho comentava ahir a la seva columna del diari gratuït ADN: "Montilla estava a la llotja i els ulls del públic viatjaven sense cessar entre un i un altre. Un pronòstic: Montilla, que ja es consolida sol, acabarà sacado en hombros, perquè pocs polítics aguanten somrient aquesta paròdia. És d'agrair".

Nous blocs

2007-12-10T11:00:00.000+01:00

Els col·legues del diari 20 Minutos posen en marxa avui cinc bitácoles pròpies.
És una forma de traslladar a l'estructura d'un bloc algunes informacions que moltes vegades no tenen cabuda en una edició normal en paper i tampoc en una edició diària, on la notícia pura i dura prima sobre altres elements informatius.
En definitiva, una bona idea per a un diari gratuït, el recorregut vital del qual no sol superar un trajecte en metro, tren o autobús... i potser també per a altres mitjans escrits.

Vins

2007-12-05T19:41:00.000+01:00

Fa un parell de dies, Quim Llena, conseller Conseller d'Agricultura, Alimentació i Acció Rural de la Generalitat de Catalunya, va criticar la reduïda oferta de vins autòctons en les cartes dels restaurants i va reclamar als empresaris del sector que potenciïn els productes catalans.
Però la qüestió no és només geogràfica, sinó de qualitat...
La notícia em va recordar una conversa que vaig mantenir la setmana passada amb Josep Ferret, el propietari dels Cellers i Caves Ferret i Mateu.
Ferret estava desanimat: "Les vendes han baixat, la competència ha pujat i les noves lleis de Trànsit no ajuden al sector... Què he de fer? Mira, veus aquest terreny [assenyalant un solar annex]? Estava destinat a un nou celler, però ja no. Estic a punt de complir els 65 i prefereixo dedicar-lo a construir pisos".
És una llàstima, perquè Ferret ofereix una correcta relació de qualitat i preu.
Al mercat n'hi ha vins corrents, els de taula, la qualitat dels quals deixa molt a desitjar. En d'altres, de marques famoses, pagues més la fama que el líquid.
El fet important és que hagi bons vins a uns preus raonables i que els restaurants no vulguin cobrar-te'ls tres o quatre vegades el seu valor real... cosa habitual, per desgràcia.

Dret a decidir

2007-12-02T13:41:00.001+01:00

Sense entrar en xifres: la manifestació pel dret a decidir, d'ahir, a Barcelona, va ser un èxit de la societat civil catalana, al marge dels partits.
Gairebé tots els mitjans de comunicació ho destaquen, com diu el diari Vilaweb.
I és important assenyalar, per exemple, la presència de Jordi Pujol i Pasqual Maragall, amb unes idees sobre Catalunya que no són precisament independentistes.
Algú, a Madrid, hauria d'adonar-se de que aquí, com en el País Basc, hi ha una consciència de poble que va més enllà del que proclama la Constitució espanyola.

Mossèn Josep Guiteras

2007-12-01T23:00:00.000+01:00

Passejant per Vic, he trobat aquesta curiosa taula petitòria, amb el senyor Jordi Campàs al capdavant.
Forma part d'un grup de ciutadans d'Osona que volen que les autoritats eclesiàstiques beatifiquin mossèn Josep Guiteras, capellà de la Calla, un sacerdot ben conegut a tota la comarca per les seves bones accions.
Un familiar de Moià, d'on era el capellà, m'ha explicat un detall significatiu del personatge. L'home anava sempre mal vestit i calçat. Una tieta d'aquest familiar meu li va regalar un parell de sabates, perquè substituís les seves velles espardenyes. Quan s'ho va trobar dies més tard amb el calçat d'abans, li va preguntar que què havia fet amb les noves sabates. La resposta, com el lector haurà endevinat, va ser aquesta: "Les he donat a un altre que les necessitava més que jo".
A la recerca de suport a la seva petició, han creat una associació, han editat un llibre i han filmat (amb molt bona fe i escasa pericia tècnica) una pel·lícula, dirigida per Josep Santias de Bertran. I com no són aliens a les noves tecnologies, el film es pot comprar en format DVD o descarregar-se gratuïtament d'internet.

L'arreglalotot

2007-11-29T12:05:00.000+01:00

A pocs passos de l'Hospital Clínic de Barcelona, un home alt de color reparteix uns paperets.
Ens en lliura un i hi llegeixo el següent:
"Professor Sekoh. Ajuda a resoldre diversos problemes amb rapidesa i garantia".
Després explica que és un mestre xaman africà, gran mèdium espiritual màgic, amb poders naturals, que resol des de malalties i addiccions a problemes familiars, sexuals i laborals... I garanteix resultats positius en un termini de tres a set dies com a màxim.
Genial!

Trasto

2007-11-28T10:57:00.000+01:00

No sé si aquest trasto té propietari, però està ben lligat amb una cadena a un senyal de trànsit des de fa mesos.
En algun lloc de la seva carcassa indica alguna cosa d'elèctric...
És pura ferralla, però m'intriga.

Jerome Murat

2007-11-27T23:00:00.000+01:00

Una companya de la llista de l'Internauta ens ha passat aquesta adreça del YouTube, on es pot veure en acció a Jerome Murat.
Encara que fa mesos que corren informacions per la xarxa sobre aquest actor, mig màgic i mig mim, val la pena veure'l en acció.

Un altre dilluns

2007-11-26T11:00:00.000+01:00

"Un altre dilluns", diu el personatge de la vinyeta.
Començar de nou la setmana laboral se'ns fan tan costa dalt que quan vaig veure aquest dibuix d'El bueno de Cuttlas en el diari gratuït 20 Minutos no vaig poder deixar d'identificar-me amb ell.

Benjamí Villoslada

2007-11-25T21:31:00.000+01:00

El mallorquí Benjamí Villoslada és un veterà professional de la informàtica, ferm defensor del programari lliure, docent universitari i col·laborador especialitzat en aquest tema en premsa, ràdio i televisió. De fet, actualment té un programa de ràdio a Ona Mallorca i un espai a Ítaca - TV Mallorca.
El conec (a distància, que no en persona) des de fa anys, quan col·laborava en alguns dels fascicles divulgatius sobre programes informàtics que editaven diaris espanyols de gran tirada i, també, de les seves intervencions en l'animada llista de distribució de l'Internauta de Catalunya Ràdio.
Dijous va passar per Barcelona per recollir el primer Premi de Relats Breus de Hackers, un concurs que premia relats al voltant de la figura del hacker (res a veure amb els pirates informàtics), les noves tecnologies i la cooperació en xarxes informàtiques, que organitza la UPC.
Es titula P0wned! i en Benjamí assegura que és la seva primera peça narrativa. El cert és que és un conte divertit i amè, amb algun terme nou que caldrà seguir de prop, com el de codisexual, per veure si qualla en el lèxic actual.
El relat sencer es pot llegir en en aquest PDF de la bitàcola de l'autor on, a més a més, fa algunes acotacions que val la pena no perdre's.

El contenidor

2007-11-23T10:54:00.000+01:00

Passava al costat d'un contenidor, el típic de color gris, per les escombraries orgàniques i, de sobte, he sentit una veu: "Hola, veïna. L'estava esperant aquí dins des de les 8 del matí!"
Era un rodamón, sembla ser que habitual d'aquesta zona, que li deia la frase a una fruitera.
Aleshores va arribar una altra senyora amb una bossa d'escombraries i l'homenet li va obrir el contenidor amb tota educació, mentre esperava que la botiguera hi llencés les peces de fruita no aptes pel consum.

Aràbia Saudita

2007-11-22T10:39:00.000+01:00

"El Ministeri de Justícia d'Aràbia Saudita ha donat suport a la decisió del Tribunal General d'aquest país de sentenciar a una jove de 19 anys que va ser violada per diversos homes a sis mesos de presó i a 200 fuetades".
Quan una companya de la llista de distribució de l'Internauta ens ha fet arribar aquesta notícia, publicada per diversos mitjans, només he pogut pensar quina barbaritat!
I aquests senyors viuen al segle XXI?

Vázquez Honrubia

2007-11-21T10:57:00.000+01:00

Viu al nostre segle l'honorable jutge José María Vázquez Honrubia?
El magistrat va prohibir ahir usar la seva pròpia llengua, el català, als dos joves condemnats (a una forta multa) per haver cremat una foto del Rei.
Margarida Batallas explica avui en El Periódico que, "per al magistrat, els acusats no tenien dret a utilitzar el català, perquè el judici se celebrava en una comunitat autònoma, Madrid, en la que els ciutadans d'altres comunitats no tenen el dret a usar el seu idioma cooficial".
Curiosament, com recorda la periodista, aquest dret sí se'ls reconeix, per exemple, als etarres que compareixen a l'Audiència Nacional, on sí hi ha traductors d'euskera.
És el català un idioma oficial, com ho és el basc, el gallec i el castellà, o només són paraules que se les pot saltar a la torera un senyor només perquè porta toga?

Jordi

2007-11-20T23:44:00.000+01:00

Aquest matí ens hem acomiadat d'en Jordi, un amic, germà d'un amic, company de treball. Va morir diumenge, de matinada. Tenia 42 anys.
En els últims temps n'hi ha hagut més: Jero, Juan Manuel, Ana... Quan un es fa gran, la llista s'allarga.
En l'adéu d'en Jordi han sonat Lennon, Llach, Serrat... Cançons que li agradaven i que deixaven un pòsit de tristesa en els nostres cors.
Era un bon aficionat a la fotografia, millor que molts professionals, i va començar a penjar en el Flickr les seves primera fotos fa tres o quatre anys, armat amb una Canon PowerShot, i amb el sobrenom de Pinguino.
Fotos excel·lents, màgiques, quotidianes, misterioses. I al costat d'elles, quines demolidores paraules: "Intentàvem avançar però la desraó havia esborrat el camí"; "Llibertat és seguir cantant quan els músics ja se n'han anat"; "Les contradiccions no caben a la boca de qui calla"; "Mai serem com sempre"; "Tan sols els necis s'atreveixen a cantar cançons sense lletra".
La seva última foto és la imatge d'aquest post. I la frase que va escriure com a títol, va ser aquesta: "Tots arribem però cap ens quedem".
Espero que ara mateix estiguis cantant amb el Lennon això d'"Imagine there's no heaven. It's easy if you try. No hell below us. Above us only sky... "

El trànsit

2007-11-14T11:35:00.000+01:00

El trànsit... Um... Si, ja ho sabem... Està fatal, oi?
Però al marge d'aquesta obvietat, comú a qualsevol gran ciutat, amb el títol d'avui em volia referir a la informació del trànsit que ofereixen algunes televisions.
Quan vas en cotxe, la que s'emet per ràdio et permet prendre alguna via d'escapament que evita, a vegades, només a vegades, el col·lapse anunciat en aquell moment pel locutor. Altres, et fiques de cap a l'embolic de cotxes que fugien del primer enrenou.
Però la de la tele? Serveix d'alguna cosa? Si vas en cotxe, no la pots veure. Clar que, si estàs a casa, i és un cap de setmana, pots optar per sortir o tornar més tard. Però, la diària? De què em serveix si són les 8 del matí i he d'estar abans de les 9 a l'oficina?
Bé... és el mateix que quan ofereixen els sondejos electorals al tancament dels col·legis electorals: una informació caduca al cap de dues hores, quan arriben els resultats reals.

Emprenyats

2007-11-13T23:34:00.000+01:00

Fa uns dies, el president de la Generalitat, José Montilla, es va deixar caure per Madrid per explicar als seus companys del Govern socialista que existeix un "allunyament" o un "desafecte" creixent dels catalans envers la resta de l'Estat.
Si veiem la situació en perspectiva, la resta d'Espanya té els seus propis problemes i, la veritat, fan tan poc cas a Catalunya com a Andalusia, a Galícia o al País Basc, tot i que els seus presidents també intenten obtenir alguna cosa pels seus pobles quan van a veure a Zapatero.
Per al centre, és a dir, Madrid, som una comunitat més, no ens enganyem.
Però tot i així, la sensació d'empipament és cada cop més gran, aguditzada en aquests últims mesos pel desastre dels transports públics.
En diversos fòrums circulen cartes i manifestos ciutadans que així ho demostren.
Un d'ells es pot veure en el web Catala Emprenyat, on gairebé 25.000 signants subscriuen, entre d'altres coses, el següent: "Creiem que ha arribat l’hora que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya ens mobilitzem d’una manera decisiva per tal de mostrar la nostra insatisfacció i reclamar unes infraestructures i uns transports públics de qualitat, dignes d’un país desenvolupat, d’acord amb els impostos que tots paguem".
Potser algú n'hauria de prendre nota.

Jordi Martínez

2007-11-12T23:28:00.000+01:00

Jordi Martínez és un actor molt popular a Catalunya gràcies a la telesèrie Ventdelplà.
L'artista ja era conegut per les seves interpretacions teatrals, però és la televisió la que li ha proporcionat aquest toc de fama que tothom necessita.
De fet, bona part dels integrants de l'elenc de la sèrie estan actuant també ara en diferents obres de teatre.
Com el propi Martínez, que representa la peça Un roure en el Club Capitol.
Ell està molt bé, i l'obra és complexa i avantguardista, d'aquestes que tot intèrpret li encanta tenir entre mans... Una espècie de performance que mitja platea no acaba d'entendre i acaba per adormir-se gràcies a l'excessiu caloreta de la calefacció de la sala.
És aquesta meitat del públic que ha anat a veure'l perquè és el Paco de Ventdelplà.

Comissaris

2007-11-10T21:00:00.000+01:00

Cal admirar el treball d'aquests senyors que organitzen exposicions als museus. Els diuen comissaris, encara que no sé gaire bé el perquè.
Si busquem la paraula al diccionari de llengua catalana, apareixen les següents definicions:

1. Nom donat, en alguns casos, a qui és delegat per a certes funcions, generalment temporànies.
2. Funcionari de policia que té cura del compliment de les lleis i les ordres establertes per l'autoritat referents a l'ordre públic.

I si googlegem una mica, trobem la sèrie homònima de Telecinco, amb Tito Valverde al front.
Però deixem de banda aquestes minúcies per reconèixer que els comissaris han de valer molt per poder muntar una mostra i fer que hi hagi cues per veure-la.
Per exemple, a la Pedrera de Barcelona, on hi ha una exposició titulada Passió i negoci, l'art a la Venècia dels segles XVII i XVIII, que patrocina la Fundació Caixa Catalunya .
El coordinador ha estat Xavier Barral, tot un catedràtic d'Història de l'Art, exdirector del Museu Nacional d'Art de Catalunya, membre de l'Institut d'Estudis Catalans i vicepresident de la Universitat Catalana d'Estiu.
L'exposició, que presenta més d'un centenar d'obres procedents de museus de tot Europa, està organitzada en diversos àmbits: religió i mitologia, producció editorial, vida quotidiana, retrats i paisatges de la Venècia dels segles XVII i XVIII.
A més, la mostra té pintures, dibuixos, gravats, escultures i llibres de Canaletto, Carriera, Guardi, Longhi i Tiépolo, entre d'altres artistes.
Les cues que es formen a l'entrada de l'edifici, a més, donen fe de l'expectació de la mostra.
Com es veu, res a objectar... llevat d'una qüestió molt personal: ja que el títol parla de Venècia, jo esperava veure molts més paisatges venecians. Només n'hi apareixen mitja dotzena escassa.

Sergio Ramos Cebrián

2007-11-09T11:01:00.000+01:00

Aquest nom, Sergio Ramos Cebrián, és probable que no els digui res. Però si afegeixo el d'Ojos de Brujo, segur que els dono alguna pista més.
Bateria de la banda, acaba de publicar el seu primer llibre, una espècie de biografia poètica de la formació, que ha titulat Los tripulantes de la nave bruja (Ediciones Bellaterra. 20 euros), i subtitulat Cronopios y leyendas de los Ojos de Brujo.
Sergio és gairebé com de la família. Nebot d'una bona amiga, he vist des de lluny la seva evolució, des dels seus inicis fins a la seva feina actual com a integrant d'un dels millors grups de música del món.
En la seva biografia, en Sergio diu que ell era un "noi de la Verneda, que als 19 anys curraba a la Seat, perquè el seu pare era metal·lúrgic, i que mai havia volgut ser músic professional".
El cert és que després de passar per diferents grups (Los Negativos, Goma 2, Primera Línia), col·laborar en Trasformadors, estudiar i impartir música, descobrir el jazz i embarcar-se en aquesta penúltima nau, en Sergio m'ha tornat a soprendre.
El seu llibre destil·la passió pels quatre costats i incorpora una poesia final amb un títol que és tota una declaració de principis: "Perdedors, mai vençuts".

Guionistes

2007-11-07T11:26:00.000+01:00

El meu fill, estudiant de cinema, em diu moltes vegades que la gran qualitat de bona part de les sèries de televisió nord-americanes procedeix dels seus guionistes, d'aquests escriptors que broden la rèplica enginyosa del doctor House, les aventures increïbles de Perdidos o les peripècies de còmic d'Herois, per exemple.
Doncs aquests senyors s'han posat en vaga, perquè ja estan farts de veure's menyspreats per la indústria de l'espectacle.
Ahir mateix, Montserrat Domínguez, deia el següent a l'ADN: "Apagada a Hollywood: els guionistes han tancat els seus portàtils i han deixat els llapisos sobre la taula. En 1988 van estar cinc mesos de vaga: la indústria va patir pèrdues de 500 milions de dòlars. Actors i presentadors s'han solidaritzat; saben que sense ells no són ningú (...) Sense ells, no hi ha ficció possible, ni anàlisi càustic de la realitat: són els autèntics cuiners".
Si en una pel·lícula de cinema les coses semblen --només semblen-- una mica més clares, en el de les sèries de televisió, qui és més autor? El productor que paga el producte? El director d'un parell d'episodis?

120% Linux

2007-11-06T23:25:00.000+01:00

En el món dels aficionats a la informàtica, de vegades sorgeixen sorpreses com la de Rubén Díaz, un noi de 16 anys que, malgrat no ser un estudiant brillant en el institituto, sí ho és en aquest terreny, i sobretot en el sistema operatiu Linux i en el programari lliure.
M'ho va descobrir l'altre dia Mercè Molist en el Ciberpaís a l'article "Cates en el cole, matrículas en el Linux".
Entre d'altres coses, Molist explicava que "manté diversos webs i canals de xat relacionats amb el software lliure, és membre de Hispalinux, la Free Software Foundation, el GNU Spanish Translation Team, és administrador de Menéame, té un canal en Youtube i ara li ha donat per la radioafició".
A més de l'entranyable entrevista que li feia al jove, un gran detall va ser un requadre en el qual Rubén explicava alguns consells per començar a trastejar amb Linux.
1. "Primer de tot, paciència (...) un canvi en qualsevol sentit suposa un esforç i paciència per adaptar-se".
2. "Pensar sempre que és una alternativa, no cal sentir-se obligat".
3. "No desanimar-se a la primera decisió (...) cap sistema és perfecte. ".
4. "Instal·lar-se una distribució com Ubuntu, ja que porta pre-instal·lades totes les aplicacions bàsiques".
5. "Participar en llistes de correu i fòrums d'ajuda sobre software lliure. En el 95% dels casos, allà es troba solució als problemes habituals".

Per un periodisme de qualitat

2007-11-05T11:07:00.000+01:00

Avui és un dia que periodistes de tota Europa reclamen els seus drets.
A Espanya, sindicats i associacions donaran a conèixer una declaració pública comú sobre la situació precària de molts professionals i en defensa d'un periodisme de qualitat, que serà lliurat al Govern i a les patronals.
Com assenyalen els companys francesos: "No existeix democràcia sense llibertat de premsa".

Aurita i Boilet

2007-11-04T22:00:00.000+01:00

Els vaig trobar al Saló del Manga de L'Hospitalet. L'amic Josep Maria Berengueras, jove periodista i expert en temes de còmic, sobretot el japonès (manga, anime i d'altres apartats), els seguia de prop per entrevistar-los.
Eren Aurélia Aurita, autora del còmic Fresa y Chocolate (podeu llegir un excel·lent comentari en La Carcel de Papel), espècie d'autobiografia en la qual ella explica la seva relació amorosa amb Frederick Boilet, impulsor del denominat Nouvelle Manga.
Us animo a llegir-los.

Flors

2007-11-03T21:22:00.000+01:00

És dissabte, dia de mercat a Vic.
Aquesta senyora porta anys muntant i desmuntant la seva parada a la plaça Major de la capital d'Osona. I els preus que marquen les plantes que ella ven no són barats, però sí bastant raonables.
No entenc que un ciclamen com els de la imatge pugui costar d'1,5 a 2,5 euros, segons la seva mida, i en canvi a Barcelona puguin cobrar-te el doble.

Correu brossa avorrible

2007-11-02T16:13:00.000+01:00

Ja ens hem acostumat al spam (correu brossa) i no li donem massa importància.
Però últimament m'arriben molts missatges referits a supòsits remeis i medecines alternatives miraculoses contra el càncer, gairebé tots ells amb la terminació .mx de Mèxic.
A més a més, vénen signats per supòsats "llicenciats" i "enginyers", amb afegits com aquest: "Aquest correu electrònic és enviat per un pacient que es va curar i vull que moltes més persones tinguin la mateixa oportunitat que jo vaig tenir, ajudant a les persones amb escassos recursos".
Jugar amb les esperances dels malalts i dels seus familiars i amics no només és brossa: és avorrible, indecent, immoral.

Quina barra!

2007-11-01T16:29:00.000+01:00

Forges oferia, a l'edició d'avui, 1 de novembre, del diari El País, aquest excel·lent i sintètic resumen de l'actitut dels dirigents del PP davant la sentència de l'11-M.

Moniatos

2007-10-31T20:55:00.000+01:00

A Catalunya, avui és es la castanyada, la nit que es mengen castanyes i moniatos, panellets i una copeta de vi dolç.
La paraula moniato sempre m'ha fet gràcia... però què és un moniato?
Miro el Diccionari de la Llengua Catalana i hi diu el següent:
(1868; del castellà boniato, aparegut a les Antilles, d'origen incert, potser ni tan sols indígena).
1. Planta herbàcia amb tubercles subterranis, oblongs o fusiformes, comestibles, de la família de les convolvulàcies (Ipomoea batatas), amb les flors blanques i els fruits en càpsula.
2 Tubercle del moniato.
Com no em conformo, googleo una mica i apareixen diverses entrades. La corresponent a la Wikipedia diu: "El moniato o batata (Ipomoea batatas) és una planta de la família de les convolvulaceae, conreada per la seva arrel tuberosa comestible. Originària de Llatinoamèrica, on forma part des de l'època precolombina de la dieta local, va arribar a Europa en el segle XVI i s'ha difós àmpliament en tot el món."
I hi inclou una dada curiosa: ¡Xina és el principal productor, amb el 83% del total mundial! Déu n’hi dó!

Aquí no ha passat res...

2007-10-30T17:27:00.000+01:00

Don Mariano (Rajoy, per descomptat) ha baixat del burro i ha admès, davant d'Ana Rosa (Quintana, of course) que "un parla molt, gairebé tots els dies, i a vegades es pot equivocar (...) Crec que no em vaig expressar bé (...) Això li passa a qualsevol persona. Un polític també es pot equivocar, perquè encara que a alguns no els ho sembli, un polític també és un ésser humà".
Es referia així, es clar, a les seves declaracions sobre el canvi climàtic en les que Rajoy va dubtar de les fosques previsions sobre el tema, que vénen expressant científics i governants de gairebé tots els països.
La qüestió és si alguns dels seus companys, que li havien seguit el corrent només perquè era el seu líder, ara seran capaços de rectificar.

Carme Muñoz

2007-10-29T23:00:00.000+01:00

Carme Muñoz ensenya literatura en un institut de Barcelona.
Casada amb el filòleg i poeta sorià Silvano Andrés de la Morena, autor de diversos poemaris en castellà, com ara Cuchillos de mudanza i Aquietando luz, va ser professora del meu fill i, gran aficionada a la fotografia, va ser qui em va animar a participar en el fotodiari i llista de distribució del Photoblog.
Autora d'excel·lents fotos, ahir va captar la imatge annexa i va escriure el següent (l'original és en castellà):
"El somni encara se m'agafa a les pestanyes: els transeünts s'arrosseguen per les voreres amb un gest incòmode. Em miren amb la desconfiança d'aquells que cada dia es veuen i mai se saluden. Reconeixen els mateixos passos i els mateixos objectes, però cada matí és diferent, perquè la nit s'ha tancat i ha escopit diferents ràfegues a cadascú. Només les cantonades ens donen aixopluc quan, sense ànima, anem cap a la feina."
Poesia pura.

Doris Lessing

2007-10-28T11:00:00.000+01:00

En aquests últims dies, he llegit algunes frases que m'han deixat pòsit.
Per exemple, una de Doris Lessing, recent guanyadora del premi Nobel de Literatura.
Cap al final d'una entrevista amb Juan Cruz en el diari El País, el periodista li comentava que "ara que té molt que celebrar, què és el que més li agrada del que li succeeix ara, d'aquestes setmanes?".
La resposta de l'escriptora anglesa em va colpir: "Jo tinc una situació en la meva vida de la qual no parlo. Tinc un fill invàlid, al qual he de cuidar. Així que la meva vida no és en absolut el que jo esperava. I no puc parlar d'això. Ja no és la meva vida, ja no visc la meva vida."
Uf!

Noah Gordon

2007-10-27T20:10:00.000+02:00

Ah, que encantadora confessió la de l'escriptor Noah Gordon, l'autor de novel·les com ara El metge, Xaman o L'últim jueu, a Víctor-M. Amela.
Era a La Contra de La Vanguardia, fa uns dies, arran de la publicació en castellà de la seva última obra, La Bodega.
Amela li preguntava, no sense certa ironia: "¿Li ha ajudat a escriure aquesta novel·la la libació d'algun dels nostres vins?"
I el bon senyor admetia: "¡Sí! Amb una copeta de bon vi negre m'ha anat molt bé; li diré que ha exercit un efecte molt subtil en la meva escriptura, gairebé màgic..."

Canvis

2007-10-26T23:00:00.000+02:00

Aquests dies em preparo per a alguns canvis en el terreny laboral i als quals m'hi enfronto amb il·lusió i un puntet de neguit.
Però ja se sap que, com deia Anatole France, "tots els canvis, fins i tot els més anhelats, comporten una certa melangia".

La noia

2007-10-24T11:00:00.000+02:00

Per què hem de donar canxa --pàgines i minuts de ràdio i televisió-- a aquest descerebrat que ha estat capaç d'agredir a una indefensa noieta equatoriana?
En tota aquesta història em quedo amb la víctima i amb una frase de la jove agredida: "És que ara no m'atreveixo a sortir de casa meva".

Don Mariano y donya Espe

2007-10-23T23:34:00.000+02:00

Donya Espe s'ha situat a l'ombra de don Mariano i aposta, com el seu líder, per la teoria negacionista del canvi climàtic.

"Mariano Rajoy va restar ahir importància al canvi climàtic al·ludint a un cosí seu, catedràtic de Física de la Universitat de Sevilla. "Jo d'aquest assumpte en sé poc, però el meu cosí suposo que en sabrà". I va afegir: "'Escolti, he portat aquí a deu dels més importants científics del món i cap m'ha garantit el temps que farà demà a Sevilla. Com pot dir algú el què passarà al món dintre de 300 anys?", es va preguntar el líder de l'oposició. I va acabar amb un "no podem convertir aquesta qüestió en el gran problema mundial".

Com Bush, fins fa poc. Però és que el senyor Rajoy estava davant uns quants empresaris, a les Illes, i era qüestió de dir quelcom com "Senyors, no es preocupin, que no n'hi ha per tant, que la cosa va per a llarg!". I tot plegat per no perdre uns quants vots quan el que toca és reduir les emissions de CO2 a l'atmosfera.
Sánchez Dragó, almenys, es va auto-col·locar unes orelles de ruc.

Kimi! Kimi!! Kimi!!!

2007-10-22T23:00:00.000+02:00

Kimi Räikkönen ha guanyat el Mundial de Fórmula 1, Fernando Alonso s'ha col·locat tercer i Lewis Hamilton s'ha quedat amb un pam de nassos...
Haurà tingut alguna cosa a veure el vudú o webs como ara PinchalaruedadeHamilton.com?

Dues actrius

2007-10-21T10:35:00.000+02:00

Ahir a la nit vam estar veient a la tele Stepmom, que es va estrenar a Espanya el 1999 com Quédate a mi lado, un melodrama lleuger i familiar de Chris Columbus, el director de Solo en casa, Nueve meses i alguns Harry Potter.
A pesar de l'enorme somriure profidén de la Julia Roberts, la veterana Susan Sarandon s'esmorza la joveneta en qualsevol de les escenes en que apareixen juntes.

Hermano Lobo

2007-10-19T11:55:00.000+02:00

Ho vaig veure l'altre dia al Ciberpaís: El Hermano Lobo, aquella famosa revista d'humor (dentro de lo que cabe) dels anys 70, encara viu a internet: Hermano Lobo Digital, d'Edicions Pléyades.
En el seu espai, a més, hi ha enllaços a dues revistes mítiques de l'època: Tiempo de Historia i Triunfo.
Rellegir-les és un plaer.

De Pau a Pablo

2007-10-18T11:52:00.000+02:00

Em segueix sorprenent el Web 2.0, aquesta immensa comunitat d'usuaris d'internet, de qualsevol part del país o del món que col·labora, que intercanvia, i que, a més a més, entra amb generositat a la teva bitàcola, la llegeix i, a sobre, et deixa un comentari agradable.
Un d'ells és Pau Llop. A la seva pàgina web explica qui és:

"Em dic Pau Llop, tinc 26 anys i sóc periodista, que és gairebé dir que sóc una persona. No sempre he treballat en coses que m'agradessin, però sí la majoria de vegades. Mai he gaudit tant com en una redacció d'un diari dels de tota la vida, però ara la meva obsessió gira al voltant a la redacció global que s'està convertint el planeta sencer.
No m'espanta en absolut, crec que s'acosten nous temps en l'ecosistema mediàtic i, per tant, han de ser molt bons també per als periodistes joves vocacionals amb noves idees i formes de crear, gestionar i difondre continguts digitals.
En e-Contenidos escric sobre aquest tipus de coses i en Bottup.com les porto a terme."

El que explica en la seva web és interessant i, el que ell i els seus companys porten a terme en Bottup.com avança algunes de les formes que pot tenir el periodisme en el futur.
Però el que també m'ha aportat en Pau és la possibilitat de conèixer altres temes i gent a través dels seus enllaços i articles.
Un d'ells és el que dedicava a Pablo Aretxabala, a l'entrada "Meme: influyes con tu blog (meme és un neologisme d'upa).
I de Pau a Pablo, on resulta que Hontza és la pàgina personal d'Aretxabala, Director General de VISESA (Empresa Promotora d'Habitatge Protegit del Govern Basc) i militant d'Ezker Batua Berdeak.
Els puc assegurar que val la pena llegir el que diu.

Millás

2007-10-17T10:00:00.000+02:00

L'últim dia d'agost parlava aquí mateix d'altres literatures, fent referència al camí paral·lel de l'escriptura i el bon periodisme.
Curiosament, llavors vaig posar com imatge la que el Club Cultura de la Fnac ofereix dins de la pàgina web de Juan José Millás.
En ella es diu:

"Fa menys de deu anys que va començar la seva labor periodística al País i en més mitjans de comunicació. Sembla poc temps per a la popularitat de la qual gaudeix. Va començar com escriptor de culte, gràcies al Premi Sèsam de 1974, però avui dia no se sap què dir primer, si Millás és periodista o escriptor. Per les dues activitats és una de les plomes més estimades i admirades del nostre temps pels lectors espanyols i estrangers."

Millás és, sens dubte, un dels grans referents de molts periodistes: escriu bé i bonic, i el que diu és interessant.
Ara li han donat el premi Planeta. No sé si alegrar-me'n.

El BOE i les guies

2007-10-16T10:00:00.000+02:00

Llegeixo avui en el diari digital Difusió que "el BOE de paper desapareixerà en 15 mesos i a partir de 2009 només estarà disponible a Internet".
Hi ha certes publicacions que són carn d'internet, que te les imagines ja més a la xarxa que en paper. Per fi aquests milers de lligalls inescrutables podran ser consultats d'una manera més fàcil, lògica, econòmica i ecològica.
Però, i si traslladéssim aquesta idea a altres patracols similars?
Penso ara en les guies de Telefònica.
L'altre dia van desembarcar a la meva escala i van anar deixant les guies blanques i grogues davant de cada porta i replà.
No sé si recorden, però abans es tornaven les guies de l'any anterior, i si no les tenies, el repartidor s'enfadava.
Doncs aquesta vegada, quan un veí li va dir al treballador que esperés, que li anava a tornar les guies de l'any passat (perfectament embolicades en el plàstic original, com les meves) la resposta del repartidor va ser la següent: "No, no es preocupi. No me les dongui. Pot llençar-les vostè mateix al contenidor".
Quant paper desaprofitat!

De Bilbao

2007-10-12T10:02:00.000+02:00

Resposta al senyor Mariano Rajoy:
(per cert, què malament llegeix el seu discurs presidencial del 12 d'octubre!)
Sóc de Bilbao, i ja saben l'acudit: "la major prova d'humilitat i senzillesa que va donar Jesucrist va ser néixer en Betlem, podent haver escollit néixer a Bilbao"...
Però tornem al nostre tema...
Sóc castellà i navarrès pels meus avantpassats, basc per naixement i barceloní i català per elecció.
Visc en un país que es diu Espanya, on es viu molt bé, malgrat certs polítics, com el senyor Rajoy, capficats en crispar la gent.
Formo part d'Europa i del món. I ser ciutadà del món sí que és un orgull.

Això es mou

2007-10-11T09:50:00.000+02:00

M'ha semblat com un tro, perquè la casa ha retrunyit... He mirat per la finestra i queien només quatre gotes.
Però acaben de dir per la tele que ha estat un lleuger moviment sísmic.
Deu ser la situació política.

Català / Castellà

2007-10-10T10:00:00.000+02:00

Ignoro si els ciutadans de Catalunya estan tan cansats com jo de la lluita fraticida entre escriptors que s'està vivint des de fa mesos entre els qui opinaven i opinen que és una vergonya que a la Fira del Llibre de Frankfurt només hi vagin autors que escriuen en català, deixant de banda als escriptors catalans que escriuen en castellà.
Des de fa temps, i ho vaig escriure en aquest bloc, ja fa més de dos anys, escric en castellà i també ho intento en català. Va ser una decisió molt personal i meditada, una forma d'agrair que Catalunya fóra la terra que em va acollir, ja fa més de 30 anys. Hi ha qui porta més anys aquí que jo i encara diu no entendre el català. I hi ha qui el rebutja. No m'imagino com seria viure a Suècia sense aprendre suec, la veritat.
Però tornant al principi. M'interessa més la bona literatura que l'idioma en que està escrita. I per això crec que és important promocionar els llibres en català: no crec que puguin fer ombra als llibres en castellà; hi ha molts més milions de lectors potencials dels segons que dels primers.

El Che

2007-10-09T10:00:00.000+02:00

Fa ja 40 anys de la mort d'Ernesto Che Guevara.
Del personatge vull destacar aquesta reflexió que li va escriure a la seva mare:
"Alguna cosa que realment s'ha desenvolupat en mi és la sensació del massiu en contraposició amb el personal; sóc el mateix solitari que era, buscant el meu camí sense ajuda personal, però ara posseeixo el sentit del meu deure històric. No tinc llar ni dona ni fills ni pares ni germans ni germanes, els meus amics són els meus amics en tant pensin políticament com jo i no obstant això estic content, sento alguna cosa en la vida, no sol una poderosa força interior, que sempre vaig sentir, sinó també el poder d'injectar-la als altres i el sentit absolutament fatalista de la meva missió que em desposseeix de la por."
El Che va morir assassinat a Bolívia el 9 d'octubre de 1967, però el seu esperit segueix viu.

(la imatge és la famosa fotografia del Che, de l'Alberto Korda, 1960)

Sinn Féin

2007-10-08T10:55:00.000+02:00

País Basc. Batasuna a la presó. Sembla que estem en una espiral que ens pot portar cap a un carreró sense sortida.
És un bon moment per donar un cop d'ull a la història del Sinn Féin.
Amb qui hagués negociat Tony Blair si Gerry Adams estiguès a la presó?

Clarissimmm...

2007-10-04T23:55:00.000+02:00

Clarissimmm... és el títol d'un bloc realment interessant.
A l'entrada corresponent al diumenge passat, dia 30, ofereix un curiós joc d'imatges-text, amb frases com la següent: "Un empresari hauria d'intentar que el treballador tingui ganes de tornar el setembre."
Més a sota es descobreix que pertanyen a la doctora Ramona García Macià, presidenta de la Societat Catalana de Seguretat i Medicina del Treball.
Però qui recull les seves frases no és un pencaire veterà, cremat pel treball, sinó Clara, una jove dissenyadora.
El seu bloc és tan personal que les seves reflexions poden extrapolar-se a molts altres joves... i no tan joves.

La zitzània

2007-10-01T10:00:00.000+02:00

M'explica un amic que a la seva feina n'hi ha un company expert en sembrar zitzània.
Passa gairebé a tot arreu i en tots els llocs de treball. Qui no té a algun col·lega, amic del cap, amb el qual se'n va de copes o a sopar, que li serveix de confident al temps que li explica totes les xafarderies de l'oficina?
És el famós Detritus de La zitzània, una de les aventures del bravo Astèrix.
Pura brossa!
Com en el cas de Detritus, el serf no s'adona que, malgrat estar prop de l'amo i que li prometin la llibertat, no deixa de ser un esclau.

Duran vs Mas

2007-09-18T11:33:00.000+02:00

Agrocombustibles

2007-09-17T11:05:00.000+02:00

M'ho deia ahir un pagès dels que realment treballen de forma ecològica: "per què li diuen ecocombustibles al que haurien de ser denominats agrocombustibles?
"D'ecològics no tenen gens --em deia--. Al contrari: les seves emissions són tan contaminants com les dels combustibles fòssils tradicionals i estan assolint, a més a més, un increment irracional dels preus dels cereals, que repercutiran en la resta d'aliments derivats."
Conclusió: que el pa serà més car que la gasolina.

Les coques de Torroella

2007-09-13T10:44:00.000+02:00

Es probable que el lector d'aquest bloc hagi llegit la notícia. Recullo unes línies publicades ahir al diari Vilaweb:
"El judici pel cas de la intoxicació massiva per coques en mal estat elaborades per la pastisseria Gusó de Torroella de Montgrí, que es va produir per la revetlla de Sant Joan del 2002, es va haver de suspendre ahir al matí després que el ministeri fiscal s'adonés a darrera hora que cap de les diferents parts comparegudes a la causa havia demanat la imputació com a responsable civil directe de la companyia asseguradora de la pastisseria. El jutge del jutjat número 4 de la Bisbal, Xavier Albanell, va retreure al fiscal i als nou lletrats de l'acusació particular aquest oblit i va decretar la suspensió del judici sine die amb la finalitat que es pugui incloure en el procediment, amb les degudes garanties legals, la companyia asseguradora com a responsable civil directa."
Cinc anys després! I ara, fins quan? Pobres víctimes!
Un company de la llista de l'Internauta, Lo Vilot, comentava la notícia ahir amb molt bon judici:
"El jutge, suposo que mossegant-se la llengua per no insultar-lo, l'hi ha dit que el judici queda suspès fins un altre dia(...) i l'hi ha fet la pregunta que tots faríem en aquest cas. Per què ha esperat el dia del judici per fer-ho? Aquest fiscal, en qualsevol empresa privada, estaria al carrer per inutil, inepte i negat. Una cosa es que la defensa faci servir tot tipus de trucs per treure al acusat d'aquest embolic... Però un fiscal, la part acusadora, la part que en teoria ha de defensar els nostres drets!"

Aigües

2007-09-12T11:18:00.000+02:00

Fa uns dies, vaig menjar amb uns familiars al Restaurante Maxim, de El Vendrell.
El menjar estava molt bé: no es pot objectar res a una cuina de mercat, basada en el producte fresc, que evidentment queda reflectida en la factura final.
L'atenció no va estar a l'alçada. La cambrera que ens va atendre va ser inicialment tan poc amable que vam estar a punt de marxar del local sense haver gairebé arribat a asseure'ns.
El problema, habitual en molts establiments, inclòs els nostres llocs de treball, era l'aire condicionat, molt per sota dels 25º que recomana la Generalitat.
Aquest fred només ho nota qui entra de la calor exterior al gèlid interior, no l'empleada, que no té fred perquè s'està movent contínuament. La jove va despatxar la nostra petició de menys fred de mala manera.
Apaivagats els ànims, la cambrera es va venjar després d'una forma sibil·lina.
Al demanar aigua per a tots no ens va servir qualsevol aigua mineral o de l'aixeta, sinó una aigua noruega, la selecta Voss.
Curiosament, l'any passat visitamos el poble homònim i vam beure la seva aigua sense detectar cap virtut especial.
Puc semblar de poble, però cal importar una aigua mineral de Noruega? La jove, que ja havia obert les dues ampolles sol·licitades, va anunciar que només tenien aquesta marca o una altra japonesa.
Segur que la famosa sommelier d'aigües Manoli Romeralo discreparia de la meva opinió, però em va semblar una modernez de nou-rics que en aquell restaurant només hagués una aigua noruega i una altra japonesa. Cap catalana, cap espanyola, i això que n'hi ha d'excel·lents... i molt més barates.
Com és lògic, vam pagar religiosament el compte, incloses les dues caríssimes ampolles d'aigua mineral, no sense pensar en l'actitud de la cambrera. Havia consumat la seva venjança.
També ha perdut uns clients.

Ecologia casolana

2007-09-08T23:18:00.000+02:00

José Luis Gallego, de qui havia parlat en aquest bloc, el juny, apareix avui en una entrevista en La Contra de La Vanguardia.
Entre d'altres frases, li diu al periodista Víctor Amela un titular com aquest: "Som uns ionquis del watt".
Però n'hi ha un altra frase que m'agrada especialment: "¿Que per netejar dos pipís llences 10 litres d'aigua potable? Tanta aigua donaria vida a quatre persones a l'Índia."
Un suggeriment: reculli l'aigua freda de la seva dutxa en una galleda o qualsevol recipient abans que surti calenta i aprofiti-la per regar les plantes o netejar aquests pipís dels quals parlava en Gallego.

Vols baratets

2007-09-07T11:45:00.000+02:00

Ara que tot el món torna de vacances, les companyies aèries s'apressen a publicar anuncis en els quals asseguren vendre places a 0, 10 o 20, 40 euros... Sí, sí... algunes a ZERO euros.
Clar que això no s'ho creu ja ningú, perquè després li has d'afegir les taxes, impostos i altres xorradetes. Total: que un bitllet low cost sempre puja a 40 o 50 euros, com a mínim.
Però bé, les companyies insisteixen i nosaltres piquem.
El tema em recorda un divertit article de Patricia Gosálvez al País, a mitjans d'agost, titulat "Un vuelo, muchos precios".
Record una època que Iberia, en les seves primeres ofertes d'internet, indicava els dies i preus més baixos. Ara, noooo. Ara cal buscar amb lupa.
Com deia Gosálvez, "Comprar un bitllet d'avió s'ha convertit en un exercici de paciència i destresa. La responsabilitat de buscar-se l'oferta és del client (...) i quan al fi aconsegueixes un bitllet més car i amb pitjors condicions de les quals esperaves (d'aquests que s'enlairen a les cinc del dematí i fan tres transbords) resulta que la culpa és teva perquè no saps comprar on line".

Umbral

2007-09-06T11:23:00.000+02:00

Feia uns dies que no escrivia i alguns amics em deien: "¿Què, ja t'has cansat del bloc?"
Somrius i penses que, amb la feina que dóna escriure, potser t'ho passaries millor prenent un cafè o, mira per on, anar al gimnàs a perdre els quilets de més d'aquest estiu.
I és llavors quan descobreixes que hi ha molts temes de què parlar. De Francisco Umbral, per exemple.
Ja sé que queda molt malament dir el que vaig a dir: no he llegit cap llibre d'aquest senyor.
El seu aspecte, la seva forma de parlar engolada i les seves aparicions públiques no m'invitaven a llegir les seves obres. I els seus textos periodístics no m'han interessat gens, la veritat.
Un article, ahir, d'una companya, la periodista i escriptora Olga Merino, m'ha fet canviar d'idea.
Entre d'altres coses, Merino deia: "Paco Umbral ja es va morir abans de morir-se. La mort de Pincho, el seu únic fill, víctima d'una leucèmia als 6 anys, el va convertir en un cadàver que escrivia, en un tros de fusta arrossegat per l'onatge de la rutina, inert i sense rumb, en un ratpenat cec estavellant-se contra els murs. El nen amortallat és l'eix al voltant del qual s'articula la seva millor obra: Mortal y rosa (...) Endinsarse en les seves pàgines mestres (...) és una medicina que fa reconciliar amb l'autor. Turmentat de dolor, Umbral renega del malentès de la fama i es desposseei xde totes les màscares que es va inventar per ocultar-se al món (...) Aquest país en què vivim és reconsagrat: decidim que el tal és així, i ja pot anar ballant la jota a sobre del tòpic, que ni tan sols l'arribarà a esquerdar."
Però ha estat l'Olga, amb el seu escrit apassionat, i no pas l'Umbral, qui m'ha animat a llegir-li.

Literatura y periodismo

2007-09-01T10:00:00.000+02:00

Parlava ahir de literatura i periodisme, però se'm van quedar algunes coses en el calaix.
Record que, en el passat , m'agradaven molt les entrevistes de Rosa Montero a El País, encara que, curiosament, els seus últims articles i novel·les no m'han cridat l'atenció.
De la mateixa forma, llegia els articles d'opinió de Manuel Vicent, i després, els seus llibres.
Gaudeixo molt amb alguns reportatges. Per exemple, em diverteixen (i il·lustren) els relats de Jacinto Antón, un gran amant dels misteris egipcis, de la novel·la històrica i de les aventures marines.
Ara li demano al lector que faci una prova: deixar al revister (o al bany, un lloc perfecte per a la lectura) algun reportatge que hagi retallat del diari o l'últim suplement dominical. Si quan ho llegeixi ho fa d'una estrebada, sense passar la pàgina amb rapidesa, i a més a més no li importa la data de publicació, això significa que allà dins hi ha bona escriptura.